només et demano que escriguis

Només et demano que escriguis

-regala’m alguna paraula amagada.

És per això que vull que t’alcis, 

que sedueixis els llibres

-el seu tacte fred congela la teva ànima.

Voldria alliberar-te de la feixuga càrrega

-tornar a estar captiu no és una mala elecció.

I qui no ho està?

Ignores el que està succeint,

-dues parelles de llops ensumen la seva caça.

(Jo sóc aquí per confondre el teu somriure).

 Només tu i jo tenim la mesura del que és bo i finit

-escolta la meva veu, encara sóc dins el pou.

constructor de realitats

Avui, per tu,

el vers s’encavalca dins el meu interior

i esquitxes la vida que volies viure.

No tornes enrera,

obres una porta com qui obre una llauna buida,

no esperes res, ni t’importa res.

Avui tu ets constructor de realitats,

de móns amagats dins la bombolla

-pilota rodolant pel pendent del desconsol.

No saps prendre les regnes

del propi desig?

Amaga’t a la foscor,

esbrina quina és la resposta,

escriu mots maleïts,

degolla tots els xais que són fora la tanca...

però no cridis en va,

perquè la buidor es forja a l’interior.

ànima

Recordo -amb un bri de malignitat- un pou,
i dins del pou, jo mateixa,
trencada, oblidada o morta.

Les bèsties havien aprofitat els meus ulls,
una munió d'abelles feien mel de la meva sang,
i totes les coses belles del món
eren fora del meu abast.

Si hagués continuat existint
i hagués dansat amb l'únic unicorn
que va fer de mi el que sóc,
potser ara, allà dins,
no hi seria jo, sinó simplement
la meva ombra.

Jo, dins d'un pou.
I totes les coses belles del món,
fora del meu abast.

I lluny de mi, amb mi, l'unicorn.

sucre dolç

Com una tempesta de llum i avarícia,
com un raig de força discontínua,
com un xiuxiueig calent, delicat, imprevisible,
així arriba la força de l'enyorança.


Només un fil transparent ens uneix,
més enllà de qualsevol distància 
i per sobre de l'amargor que ens envolta.
La teva dolçor, vidre de sucre,
omple la meva vida.

paradisos I

Toco els teus dits amb la punta dels meus,
mires de fer-te enrere però el contacte et referma.
Només el fred és més dur que la teva carícia,
-mentre un vent suau ens gronxa des de la finestra.


Pretenies vendre'm un paradís d'orquídies
i passegem entre cards i bestioles immundes;
res no és el que sembla,
ni tan sols les nostres obscures ombres.

el temps

Aquest vers és el present. El vers que heu llegit ja és el passat -ja ha quedat enrera després de la lectura. La resta del poema és el futur, que existeix fora de la vostra percepció. Els mots són aquí, tant si els llegiu com no. I cap poder terrestre no ho pot modificar.
Joan Brossa

avui, no em ve res més innocent al cap...

... que els nostres fills preguntant-nos per què... i res més innocent que nosaltres responent-los: per amor, fills nostres... ni més ni menys que per amor